L'Orde de Sant Joan de Jerusalem (conegut també com l'Orde dels Germans Hospitalers, Orde dels Cavallers Hospitalers o Orde de Malta) va ser fundat amb fins benèfics i purament pietosos, per convertir-se després en un cos armat que va adquirir gran fama per les fetes bèl·liques en les quals va participar.
Història
Els orígens d'aquest orde de cavalleria es remunten a l'any 1084, quan uns mercaders de la ciutat d'Amalfi, al regne de Nàpols, van decidir fundar un hospital per a pelegrins al costat de l'església del Sant Sepulcre de Jerusalem sota l'advocació de Sant Joan Baptista. La proximitat d'aquest temple va fer que el nou orde rebés el nom d'Orde de Sant Joan de l'Hospital de Jerusalem.
Després de la conquesta de la Ciutat Santa pels croats el 1099, el primer mestre de l'orde, Gerard de Sant Geniés, nascut a la Provença, que els documents citen indistintament com a fundador i prior, va decidir estendre l'obra per Palestina, Síria i Europa i a la ruta del pelegrinatge a Terra Santa. Es va adoptar la regla de Sant Agustí, l'hàbit negre i una creu de drap blanc amb vuit puntes, les vuit benaurances.
Branca femenina
L'orde, des de 1188, va comptar amb una branca femenina de monges de vida contemplativa, les Monges Comanadores de Sant Joan de Jerusalem. A partir del primer monestir, Santa Maria de Sixena, s'estengué per la resta d'Europa, tot i que mai no arribà a tenir un gran desenvolupament.
Els catalans i l'orde de Sant Joan de Jerusalem
Els cavallers catalans de la llengua d'Aragó utilitzaren com a únic idioma oficial el català fins a l'inici del s. XIX. A la catedral de Sant Joan, a la Valletta, recoberta de làpides multicolors de marbre que tanquen els sepulcres dels cavallers, s'hi poden veure els noms i els escuts dels cavallers catalans, principalment a la capella de Sant Jordi, que era la de la llengua d'Aragó, però també en d'altres. A la capella de l'oratori o de Sant Joan Baptista hi ha la làpida del mallorquí Nicolau Abrí-Descatllar, l'epitafi de la qual és l'únic escrit en català. Hi va haver deu grans mestres de l'Orde pertanyents a la llengua d'Aragó, dels quals set van ser de parla catalana: Antoni de Fluvià (1421-1437); Pere Ramon Sacosta (1461-1467); Joan d'Omedes (1536-1553); Rafael Cotoner i d'Olesa (1660-1663), mallorquí; Nicolau Cotoner i d'Olesa (1663-1680), germà de l'anterior; Ramon Perellós i Rocafull(1697-1720), valencià, i Ramon Despuig i Martínez de Marcilla (1736-1741), mallorquí. També van ser mallorquins tres bisbes de Malta, un d'abans de l'època dels hospitalers. La influència dels grans mestres de la llengua d'Aragó —Els darrers prínceps catalans que han passejat llur senyera vencedora per la mar Mediterrània, en paraules de Lluís Nicolau d'Olwer, un dels autors, juntament amb Josep Pla, que han tractat de Malta en la seva obra— fou notable, especialment la de Nicolau Cotoner (mallorquí), que va fer bastir la principal línia de fortificacions de Malta, coneguda per això mateix encara avui amb el nom de la Cotonera.
La Comanda dels Hospitalers incloïa reis i comtes en les seves files, convertint l'orde en subjecte d'importants donacions, privilegis i concessions que van suposar la base del poder polític i econòmic que va assolir l'Orde del Temple en els cent setanta-cinc anys que va durar el seu assentament a Catalunya.
La Comanda dels Hospitalers a Catalunya va passar a estar organitzada a partir de l'any 1150 sota la jurisdicció de la Castellania d'Amposta, ja que Ramon Berenguer IV els va concedir el castell d'Amposta, com a recompensa per la seva ajuda en les seves campanyes militars. El gran Mestre de l'orde a Catalunya tenia el títol de castellà d'Amposta i des del seu castell comandava l'orde a la Corona d'Aragó. A partir del 1280 la seu de la castellania d'Amposta va deixar d'estar en aquesta vila, ja que el rei Pere II els va permutar el seu castell per els d'Onda i Gallur, però el gran mestre de l'orde va continuar conservant el títol de Castellà d'Amposta.
Les comandes estaven habitades per frares que podien ésser cavallers, servents o sacerdots. El comanador era el cap de la comunitat de la comanda, tant en l'ordre administratiu, militar i religiós, i li corresponia l'administració dels drets i les propietats. Una part de les rendes, però, havien d'ésser transferides a Orient. Els béns de les comandes podien ser materials (terres, castells i molins...), i jurídics (drets senyorials i jurisdiccionals sobre diverses poblacions).
Al contrari, l'orde del Temple va quedar en descrèdit a causa de l'acumulació de riqueses, la pràctica de cerimònies secretes, la pèrdua de possessions a Orient com Sant Joan d'Acre (1291),fins que finalment fou suprimit i les seves possessions i béns (de Catalunya, Aragó i Mallorca) lliurats a l'orde de l'Hospital (a final del 1317).
D'aquesta manera l'orde dels hospitalers va aconseguir una gran concentració de possessions que els va fer extremament poderosos tant socialment i econòmicament com políticament. La comanda, però, amb el pas del temps va anar a menys, defenent només la jurisdicció de les cases i les terres que posseïen i administrant els béns dels templers.
Vegeu també
· Grans Mestres de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem.
· Biblioteca Nacional de Malta.
